Deixo aquí escrites les reflexions sobre aquest llibre de la poeta Sònia Moya i que van ser llegides a la presentació que vàrem fer a la llibreria La Impossible. Volen ser, senzillament, una lectura compartida i, sobretot, una invitació a que cada lector es faci seu aquest magnífic llibre de poemes que és Càntara.
He llegit el llibre com el retrat, o millor dit, un possible retrat de gent que es veu obligada a caminar, que busca, que es troba perduda, sola, incompresa. Evidentment, aquesta sensació es pot contextualitzar en alguns fets que, per desgràcia, vivim aquests darrers temps com, per exemple, els drames dels refugiats, però és també, i també malauradament, un retrat de la condició humana i que, de ben segur, ens continuarà interpel·lant d’aquí molt temps. En aquest sentit, els versos de Sònia Moya s’omplen de dubtes, ombres, esquerdes, pors, culpes, fred, inseguretats… Citem com exemple el poema “Gibraltar”:
Mirant aquella aigua
fosca
es preguntava
quants quilòmetres,
quantes
oportunitats.
Les onades
li
tornaven
sempre
sense resposta.
Elles
sí
que
tornaven.
Quants dubtes
per
recomençar.
Quanta por
per
vèncer la por,
l’altra.
Quanta sal
li
caldria al mar
per fer-se pont
Recollint els magnífics darrers versos del poema, davant d’aquesta situació tan difícil, tan desesperada, necessitem “ponts”, com necessitem l’aigua, com necessitem els altres. I no tant per ells mateixos, sinó per la promesa d’allò que hi ha més enllà: l’esperança d’un altre món, d’una altra vida, d’una nova oportunitat. “Càntara” esdevé així la recerca d’un espai físic que representa també un espai vital, els quatre punts cardinals de l’existència. L’ésser humà es situa entre un “darrere” i un “davant” que son, al mateix temps, físics, reals, però també metafòrics, existencials. Saber-nos aquí i d’aquí però voler ser a l’altre riba, sense que l’altra riba sigui seguretat de res (“l’avui és un pont que no gosem crear, un salt al buit”, ens diu la poeta).
En aquesta travessa vital, el caminant, aquell que busca, es troba, certament, amb enormes dificultats: la desesperança, la sorra que ens dificulta les passes, la incomprensió de tants, la manca de solidaritat, d’empatia. Que difícil se’ns fa “sentir la pell de l’altre”, obsessionats, com sembla que ens mena la societat actual, a preocupar-nos només per nosaltres mateixos. Citem uns versos del poema “Baixada dels drets”:
A banda i banda de
l’escala,
els homes ignoraven en silenci
la trencadissa
de mots
per terra.
Una dona
sola.
Versos colpidors que ens parlen de soledat, d’incomprensió, de bastir murs (una altra paraula que està de moda aquests dies…). Una mirada pot rebutjar molt més que la més violenta de les empentes, que la més bruta de les paraules.
Però, enmig d’aquesta situació dramàtica, també hi ha ponts que salven: la poesia (la poeta ens proposa “un pont de versos”), la música (com en el poema dedicat a Miles Davis)… Espais i moments que t’ajuden a superar el no saber a quina banda de la paret pertanys, a tractar de fugir del desarrelament, les girades d’esquena, el que et facin sentir diferent als altres, rebutjats per tots.
En aquest sentit, la tercera part del llibre, que porta el significatiu nom de “Llum”, ens ofereix embolcalls per sentir-nos més forts en la intempèrie: la valentia per la decisió, l’assumpció del risc, la necessària voluntat de posar-se en moviment. Travessar el pont t’omple de possibilitats, tot i la nuesa amb què encares el propòsit. De nou aquí la poeta ens ofereix una mà que s’atansa amatent: la paraula, la primera pedra per un tornar a néixer, “no hi ha res que no es pugui abastar amb la tinta del somnis”…). D’aquesta manera les nostres passes seran sempre endavant i no debades, malgrat els sacrificis. I la mà que s’atansa a través de la paraula amiga no és només un somni, una esperança, de vegades, afortunadament, és tota una realitat que es cristal·litza en rostres i fet concrets. Com en el poema “Open Arms”:
De nit,
somia amb uns braços
que se li estenen
tot al voltant del cos.
I quan arriben,
s’hi abeura,
de tanta vida.
Dibuixar un pont i dir revolta, o dir ara sí que tot és possible, amb la força d’una mirada, amb l’esclat d’un somriure. Perquè, en definitiva, com diu l’autora a l’escaleta final, “hem de donar gràcies a les persones que construeixen els ponts que ens fan ser. Gràcies, doncs, Sònia, per deixar-nos aquests ponts i deixar-nos ser amb tu i la teva poesia.
El llibre de poemes Càntara ha estat publicat per l’editorial Témenos.
Comentarios sin respuestas